Directori de topònims de l'Associació Cultural Vallgorguina
(última actualització: 2024-3-14 9:49:41)
Masies
1392. Can Ricós
Latitud: 41.63661
Longitud: 2.50959
Alçada: 261 m
La casa es troba a la banda esquerra del sot conegut pel mateix nom, o de can Saleres, no gaire lluny de la riera. Actualment, no té número, però li correspon el 24 i era del quarter 2.
Descripció: Masia de planta rectangular i tipus quasi basilical. Està formada per planta baixa, pis i unes golfes. A la façana principal hi ha una porta d'arc de mig punt; a la dovella de clau de la porta, hi ha gravat l'any 1856, També hi ha tres finestres de llinda plana. L'any 1890 s'hi va fer una reconstrucció important. Abans de fer-hi les obres en una paret hi havia una inscripció que deia "Agustí Valls 1856". La casa constava de habitatge pels amos i pels masovers.
La casa és de tres cossos, el central cobert a doble vessant, més alt que els laterals, que tenen la teulada a una sola vessant. Aquest estil de construcció, no és gaire habitual a Vallgorguina. A la façana hi ha restes d'un rellotge de sol.
L'any 1860 en el Nomenclàtor de la província de Barcelona, hi ha catalogada can Ricós com una casa de pagès, amb el núm. 24. En aquell moment la casa estava deshabitada.
Entorn de la casa hi havia les terres de conreu moltes de les quals de secà. A la part baixa n'hi havia de regadiu les quals regaven aprofitant l'aigua d'un safareig, però també n'obtenien de la riera mitjançant una resclosa que servia per omplir una bassa. Tenien bestiar, collien blat, farratge, i hortalisses pel consum de la casa.
Història: Les primeres notícies d'aquesta casa les trobem entre els anys 1151 i 1157, per les disputes entre Riambau I del Montseny i l'ordre dels Hospitalers de Sant Celoni, per un testament. El comte Ramon Berenguer IV va dictar un laude on deia que "uns alous que Riambau I tenia en el terme de Vallgorguina, prop del Pradell, i Santa Eulàlia de Tapioles i el mas Richer (Ricós) passaven a mans dels Hospitalers".
L'any 1362 en Richos que vivia en aquesta casa va pagar 13 sous i 9 diners com a contribució de la guerra que Pere el Cerimoniós mantenia contra el rei de Castella. (circular núm. 4 de l'arxiu Fidel Fita any 1960)
En el fogatge de 1380, troben en Bertomeu Ricós (Richós) com habitant d'aquesta casa, circular núm. 4 de l'Arxiu Fidel Fita 1960.
L'any 1497 es va fer un altre fogatge a Vallgorguina i surt documentat en Riques com habitant d'aquesta casa.
L'11 de juliol de l'any 1553 el síndic de Vallgorguina Miquel Llunell va fer un altre fogatge del poble i es troba en Bernardí Ricós com habitant d'aquesta casa.
El dia 12 de novembre de 1599 es va reunir a l'era de Can Pradell de la Serra les universitats de Vallgorguina i de la Serra amb el notari Josep Sorís, per aixecar acta de l'acord que s'havien de prendre, per poder comprar els termes de Vallgorguina i Vilalba Sa Serra, al noble Gastó de Montcada. D'aquesta casa hi va assistir en Salvi Ricós.
En Felip Ricós, l'any 1766, es va oposar a pagar el Dret de Vigília que reclamava el rector i va participar en un plet amb altres propietaris de masies del Vallgorguina. Al final de la concòrdia els pagesos es varen comprometre a pagar algun quartà de blat a la rectoria, segons la casa.
En el cadastre que es va imposar a partir de l'any 1715 amb el Decret de Nova planta des de Madrid, els catalans van haver de pagar molts més impostos. L'any 1790, en Felip Ricós va pagar 10 lliures i 5 sous.
L'any 1795, en Felip Ricós va contribuir amb 2 lliures per formar un cos de Miquelets (guerra Gran 1793-95)
L'Agustí Ricós era un dels propietaris importants de boscos de suro. L'any 1815 aquesta casa portava suro als obradors d'Arenys de Mar. El transport ho feien carreters del mateix poble. (pàg. 40 i 94) del llibre la indústria del suro a Arenys de Mar.
La fil·loxera a Vallgorguina va fer que s'haguessin d'arrencar tots els ceps, entre els anys 1885-88. Per aquest motiu la Diputació de Barcelona va perdonar el pagament d'un any de l'impost de la vinya. L'Agustí Valls Valls, en tenia una al costat d'aquesta casa.
Els últims propietaris d'aquesta casa es deien Agustí Valls Miró i Maria Paytuví Gras, no tenien fills. Cap a l'any 1955 varen baixar a viure al poble, ja que si van condicionar la casa coneguda com a Cal Peix. Era una habitatge de la Carretera Vella. L'Agustí la va modificar deixant un garatge amb l'entrada, per la carretera Vella. A sobre hi va fer la habitatge, amb l'entrada per la Carretera Nova. Es va conèixer per can Ricós.
Des de principis de l'any 1930 fins acabada la guerra, a la masia de can Ricós i van viure de masovers, en Joaquim Mora Pujades i la Lluïsa Alomà Reverter amb els seus fills Josep i Assumpció i en Jaume pare d'en Joaquim. L'any 1939 van marxar a viure a can Botella del Solell, masia que havien comprat l'any 1931. Després hi va viure en Joan Mandil Casterà i la Cecília Morè Freixes, i els últims masovers van ser en Juan Pinazo Barba i l'Antònia Rueda Arjona, que tenien 3 fills Isabel, Miquel i Juan Antonio. Aquesta gent hi va viure des de l'any 1972 al 1997 aproximadament.
Els propietaris Agustí i Maria, van morir i la casa va passar a uns nebots que la van arreglar i restaurada, l'any 2001, amb la intenció de fer-hi turisme rural, però després l'any 2011 va ser venuda a una societat que també treballa per legalitzar-la i poder fer que la masia sigui de turisme rural.
L'Agustí Valls Miró va preservar el Pi Gros d'en Ricós, per la seva grandària. Està situat a dalt la carena del mateix nom. Aquest arbre sobresurt pel mig dels altres i és vist des de diferents llocs del poble.
L'Agustí era una de les poques persones del poble que l'any 1936, era subscriptor de la Vanguardia. Aquest home també va tenir el primer cotxe de Vallgorguina que va comprar amb l'Esteve Travesa Pradell i el feien anar tots dos quan el necessitaven.
A uns 20 metres de la casa hi ha una font amb el nom de la casa que aboca l'aigua a una pica i va a un safareig que hi rentaven la roba i regaven les terres. D'aquesta font hi ha la següent poesia:
La font de Can Ricós
Oh fontinyola d'en Ricós,
fontinyola del broc de canya!
En Quim cercoler m'ha acompanya,
m'hi acompanya tot bondadós.
Si fila prim tota a redós
de sa modèstia, s'hi banya
el silenci del bosc i estranya
pau hi glopeja amb plor joiós.
El càntir ventrut del roder
va omplint-se, a dojo, de música
i, un cop ja vessa de tan ple,
l'enlaira i diu: -Beveu, si us plau-
Oh la font d'en Ricós! Us fica
al cor regalims de cel blau...
"Documents sobre fogatges de Montclús i de Montseny (segle XIV vers l'any 1380. En Bertomeu Richós" (LV, núm. 62-150, pàg.8-13) "En Riques" (ACA, Batllia general de Catalunya A-401, fogatges de l'any 1497) Bernadí Ricós" (secció del Reial Patrimoni, fogatges núm. 2598, any 1553, f. XXVII) "En Richos" (AACV, D0238. Cens de l'any 1362)
"16 març 1545. Nos Bernardinos Sallers als Ricós agricultor parrochia Sancti Andree de Vallgorguina in mansum pre dita parrochia... pessa de terra meam dicta parrochia, in loco vulgo dicto los Codonyés cirtio honore den Mascaro" (ADB, Caixa núm. 47) "Partida Barral del Codonyers, secà" (AM, cadastre, any 1947, núm. 25, f. 25-1)
"Ricós Marianna 9 abril 1602, font batejat Marianna filla de Salvi Ricós i Magdalena, padrins Salvi Ricós i Anna Cusulla. Pere Domènech vicari" (ADB, Ll. I Bap Matr Vallgorguina 1601-1604, pàg., 13) "29 desembre 1726 en l'església de Sant Andreu de Vallgorguina, bisbat de Barcelona, present de mi Joan Baptista Sapera pvre. Rector de la dita parròquia avent precedit les degudes llicències foren desposats per paraules de presents segons disposició, Mariano Ricós, fadrí, pagès fill legítim i natural de Mariano Ricós difunt pagès de Vallgorguina i de Rosa Cavaller abans Ricós muller d'aquell vivent amb Isabel Quintana donsella filla legitima i natural de Josep Quintana pagès de la parròquia de Sant Mus de Cànoves, testimoni Rafael Mascaró fadrí apotecari i Miquel Pujades estudiant tots de Vallgorguina" (Ll. XIV matr Vallgorguina 1697-1775, pàg. 62) "Vuy que comptem 23 febrer 1627, òbit de Pere Ricós fadrí fill legítim i natural de Salvi Ricós fou soterrat al cementiri de la present parròquia en lo vas de casa dels Ricós" (Ll. XXIII Òbits Vallgorguina-Vilalba 1601-1645) "4 setembre 1630 se dona eclesiàstica sepultura al cos de Francesc Manojue Stranger lo qual fonch trobat mort de punyalades en la vinya d'en Ricós de la dita parròquia de Vallgorguina" (ADB, Ll. XXIII Òbits Vallgorguina-Vilalba 1601-1645) "7 desembre de 1659 en l'església parroquial de Sant Andreu de Vallgorguina ha estat batejada per mi Josep Llaguna, pvre. Maria, Àngela Magdalena, filla legitima i natural de Jaume Planells i Ricós pagès i d'Elisabet muller seva" (Ll. IV Bap Vallgorguina 1644-1709)
"Possessió anomenada can Ricós, vinya de segona" (AM, cadastre del XIX, núm. 132)
1430. Cal Soquer
Latitud: 41.65118
Longitud: 2.49638
Alçada: 207 m
És una casa composta de dos habitacles. De fet, són dues cases que podrien haver estat, una per als amos i l'altra, per als masovers. Es troben a sobre la carretera que va de Vallgorguina a Sant Celoni, entre el Sot de can Calces i el Pont d'en Pradell. L'any 1759 eren conegudes per can Montasell de la Riera. Tenen el núm. 12 i 13 i era del quarter 4.
Descripció: La masia és de planta rectangular formada per baix i pis, amb teulada a doble vessant. Té dues finestres amb llinda plana, una de les quals amb espitllera. La porta és dovellada amb llinda plana. Cal destacar les dues xemeneies per la seva alçada. En el Nomenclàtor de la província de Barcelona de l'any 1860, es troben catalogades dues cases, amb el nom de can Montasell de la Riera, amb els núm. 12 i 13, com és actualment.
Les cases tenien terres de secà a l'entorn i, a l'altra banda de la carretera, n'hi havia de regadiu que es regaven amb aigua de la riera per mitjà de rescloses. Durant el temps que hi van viure la família Clavell, també menaven les terres anomenades del Sot de l'Hort que hi havia davant dels antics vivers, entre la riera i la carretera. Aquestes terres es podien regar amb l'aigua de la riera de Vallgorguina des de la resclosa que hi havia abans del pont d'en Pradell, la qual portava l'aigua a una bassa al costat de la carretera de Vallgorguina, al mig del Sot de l'Hort. Collien blat i farratge, menjar per al bestiar i l'aviram i també feien pallers.
Aquestes dues cases no tenien safareig per rentar la roba, per la qual cosa feien servir el de can Calces situat al costat del torrent del mateix nom d'on sortia un rec per recollir aigua per a la resclosa de cal Soquer, situada al tram recte de l'església Vella.
Història: L'any 1795, can Montasell de la Riera va contribuir amb 8 sous per formar un cos de Miquelets (guerra Gran 1793-95).
En el plànol de quan es va arreglar la carretera de Vallgorguina, de l'any 1860, hi surt el nom de can Pujol, ja que durant molts anys la finca va ser propietat de can Palomer.
L'any 1915, la casa ja era coneguda per cal Soquer. Hi vivia la família Clavell, Miquel Clavell Pera i Agustina Gras Lleonart amb els seus dos fills: Josep i Pepeta, fins que l'any 1932 van comprar una casa al poble i la van arreglar per anar-hi a viure. L'Agustina, anava a vendre al mercat d'Arenys, amb un farcell carregat al cap i un cistell a cada mà. També havia treballat a la fàbrica que hi havia davant de can Gras del Carrer. Un germà d'en Miquel, Josep Clavell Pera, també era fill d'aquesta casa. Li deien Pep Soquer i més tard Maiam.
En anar-se'n la família Clavell hi van anar a viure Josep Barri Martori i l'Àngela Coll Puig, amb la seva filla Adela, que havien viscut a can Tomàs. Ubicats a cal Soquer, varen tenir quatre fills: Salvador, Joana, Carmina i Pepita. Aquest matrimoni hi va viure fins als anys seixanta. En època de la guerra civil, Josep Barri, juntament amb altres persones del poble, varen guardar la imatge de Sant Andreu que hi havia a la fornícula de l'Església Vella. És la que actualment hi ha a l'església del poble.
Quan Josep Clavell vivia a cal Soquer, la casa del costat era habitada per una dona, la Miquela, que més endavant va anar a viure al poble a la casa que després es va conèixer per cal Rossinyol. En quedar buida, la casa va ser llogada per Jaume Forners Bosch i Justeta Pons Pujades, que tenien dues filles, Assumpció i Paquita. En Jaume era conegut pel sobrenom de Sant Pare i també la casa. L'any 1930, però, varen deixar cal Soquer i varen llogar can Botella del Solell. Menaven una vinya situada a la part alta del Pla de Vidal que més endavant va portar en Travessa.
Aleshores, a la casa del costat de cal Soquer hi van viure Joaquim Fontanella Pujol i Teresa Reverter Abadal amb els seus quatre fills. En aquella època la casa era coneguda pel nom de can Bogeres. Els últims masovers que hi van viure durant uns anys varen ser Joan Reverter Giol, amb una tia i una cosina.
L'any 1961 cal Soquer va ser comprada per Miquel Puig Massana, i Pilar Palomar Llober que van tenir 8 fills, Pilar, Sònia, Marta, Miquel, Maria, Anna, Òscar i Elisabet.
"7 maig 1759 morí Anton Montasell de la Riera fadrí bracer, rebé tots els sants sagraments de penitència" (ADB, Ll. XXVIII Disposicions de difunts de Vallgorguina i Vilalba 1745-1836) "Per dues cases en despoblat anomenada can Montasell de la Riera núm. 12 i 13. Nomenclàtor de l'any 1859. Nom de la casa: Montasell de la Riera, casa de peó, distància un quart d'hora, un habitatge" (AM, cadastre del segle XIX, núm. 99, PV)
"Heretat denominada mas Montasell de la Riera, al quarter quart, compost d'una casa amb terra unida, llevant Pilar del Temple, migdia la riera de Vallgorguina. Maria Pujol Pons, any 1903" (RP, vol. I, núm. 73, f. 77-4)
"Possessió anomenada de can Montasell de la Riera, vinya de segona" (cadastre del XIX, núm. 99, PV)
"27 abril 1850 en les fonts Baptismals de l'església parroquial de sant Andreu de Vallgorguina, bisbat de Barcelona per Anton Pascual pvre, fou batejat, Josep, Joan, Andreu fill legítim i natural de Joan Clavell Soquer natural d'Arenys de Mar i de Paula Rexach de la present parròquia (ADB, Ll. X Bap Vallgorguina 1840-1857 Vilalba 1853-1858, pàg. 59)
"Vinya d'en Castellar de la Riera. Llevador de censos dels vinyers del Sot d'en Puig format al primer de gener de 1787. Calmen les pensions a 11 de novembre. Castellar de la Riera fa tots anys per el Camp de Comandries 8 tt."(ADB, actes de censals any 1725, caixa núm. 47).
1434. Can Sumana
Latitud: 41.64704
Longitud: 2.495
Alçada: 246 m
La casa era a la part dreta del Sot de can Sumana, a la banda solella pujant el camí que va a la font d'en Nel. Per la carena del darrere de la casa hi passa el camí popularment anomenat "drecera de Can Pradell de la Serra". Tenia el núm. 6 i era del quarter 3.
Descripció: Actualment està completament en ruïnes. Tenia una planta baixa i un pis, i la teulada a doble vessant. L'any 1860 en el Nomenclàtor de la província de Barcelona, la trobem catalogada amb el nom de "caseta de Puigcan", amb el núm. 6. No se sap a partir de quan es va conèixer amb el nom de can Sumana.
La masia no era gaire gran, però tenia força conreu al seu entorn, alguns de secà i altres de regadiu. Per regar els diversos camps, s'aprofitava l'aigua de la font d'en Nel. Probablement, també hi havia una resclosa al torrent de can Sumana per poder aprofitar l'aigua per regar més terres. Una de les peces de terra de regadiu era coneguda amb el nom de la Nela.
Història: La casa era propietat de can Pradell de la Serra, i els últims masovers
que hi van viure varen ser Joan García Eulàlia i M. Assumpció Estrada Cominsa, amb els seus tres fills, Paquita, Rosita i Joan. Hi van viure uns 12 o 13 anys i van marxar a Sant Celoni, l'any 1952.
A prop de la casa hi ha la font d'en Nel, que actualment no raja gaire, però es troba en bon estat de conservació. Aquest topònim surt documentat en el Nomenclàtor de l'any 1860. La casa, avui desapareguda, tenia el número 23 i estava situada al costat de can Jan, ara can Munté.
A l'encreuament dels torrents de Can Sumana i de la Puig, hi ha restes d'un forn on es coïa calç. També hi havia la passera de can Sumana, a la riera de Vallgorguina, per on passaven la gent d'aquesta casa, de can Pradell de la Serra i de la Rectoria, quan anaven al poble.
Al bosc que hi ha darrere la casa s'hi troba la mina Mena que tenia dues boques, una a prop de la font i l'altra més amunt de la casa. Es diu que se n'havia extret petites quantitats de coure, però d'aquest fet no se'n té gaire informació. A la Geografia General de Catalunya de Carreres i Candi 1908-18, se'n fa esment.
Se sap que entorn de la muntanya de la Puig, situada davant d'aquesta casa, hi havia hagut diverses vinyes, que ara són bosc.
"La font d'en Nel a la rodalia de can Sumana, sota la mina Mena. Per sobre can
Sumana, anant per la font d'en Nel" (FV, núm. 2)
"La Puig: la gent gran encara recorda que aquesta muntanya, era tota plantada de ceps... també coneguda amb el nom, peça de la Nela" (LV, núm. 104, pàg. 13)
"Miquel Catarineu (a) Nel. Per una casa en despoblat núm. 23" (AM, cadastre del segle XIX, núm. 34) "Nom de la casa: Nel, casa de peó, distància un quart d'hora, un habitatge" (Nomenclàtor de l'any 1860).
1455. Cal Tonedor
Latitud: 41.65713
Longitud: 2.48412
Alçada: 195 m
És a sobre la carretera de Vallgorguina a Sant Celoni, entre l'Estret i la Pedra del Bolet. Darrere la casa hi ha la Serra que du el mateix nom de la casa. Actualment, no té cap número, però li correspon el 18 i era del quarter 4.
Descripció: Masia quasi quadrada, totalment reformada, té planta baixa i pis i a la part central consta d'un altre pis, les teulades són a doble vessant, amb el carener paral·lel a la façana. Abans de la reforma hi havia casa pels amos i masover i es va arreglar només pels amos. Els masovers els hi arreglaren la casa del costat que havia sigut quadre pels animals. A sobre la porta de la quadra hi ha un cap de cavall, lloc on diuen que es tancava la tartana que havia fet el correu de Vallgorguina a Sant Celoni. També hi ha un molí de vent, únic en tot el terme.
L'any 1860 en el Nomenclàtor de la província de Barcelona, trobem catalogada can Tunedó, com una casa de pagès i tenia el núm. 18.
Tenien les terres de la plana i collien blat i farratges, menjar pel bestiar i verdures per la casa. Es regaven amb l'aigua de la riera que es recollia per mitjà d'una resclosa fins a la bassa, que també hi regava la casa de can Vador Martori. Més endavant es va fer un pou a la propietat que portava l'aigua a un safareig per regar més terres.
Història: L'any 1929, hi entraren a viure de masovers en Josep Puigdomènech Serrat, casat amb la Montserrat Mora Pujades, que tenien tres fills, Josep Manel i Teresina. Aquesta gent eren masovers de can Pradell de Baix, i durant deu anys varen treballar per venir a viure a cal Tonedor. La majoria de terres de la plana era sembrat d'arbres que van arrencar per transformar-ho en conreu.
El fill gran en Josep Puigdomènech Mora es va casar amb la Carme Valentí Rovira i tingueren 4 fills Josep i Lluís bessons, Lolita i Marià també, i visqueren en aquesta casa, fins que van marxar de cal Tonedor l'any 1999, a una casa que es van construir a la Ur. Can Puigdemir.
La primera propietària que sabem era la Sra. Margarida Escoda Colomer, fins que els Srs. Josep Martí Pascual i Dolors Guañabens Bonamusa de Mataró, varen comprar aquesta casa després de la guerra i la van transformar totalment.
L'any 1988 aquesta propietat va ser comprada pel Sr. Pablo Monter Sorolla i l'Alícia Puerto Monzon amb els seus fills Yolanda i Pablo. Aquesta gent van fer obres a les dues cases i també el molí de vent que estava trencat. Hi visqueren uns anys, fins que va ser llogada com a casa de turisme Rural i ara porta el nom de l'Amagatall de cal Tonedor.
A l'obaga de cal Tonedor, hi havia la font de Santa Anna que durant uns anys va portar l'aigua a la casa, però actualment ja s'ha perdut. Als anys trenta hi havia una paret d'on sortia el galet i a sobre una imatge de Santa Anna que va ser destruïda en temps de guerra. A la mateixa obaga, també hi havia la font de Sant Josep.
L'any 1795, en Silvestre Gonfrans que vivia en aquesta casa, va contribuir amb 5 sous per formar un cos de Miquelets (guerra Gran 1793-95)
La fil·loxera a Vallgorguina va fer que s'haguessin d'arrencar tots els ceps, entre els anys 1885-1888. Per aquest motiu la Diputació de Barcelona va perdonar el pagament d'un any de l'impost que es pagava de la vinya. En Narcís Gonfrans i Camps, en tenia una en aquesta casa.
1460. Can Tostet
Latitud: 41.65054
Longitud: 2.50681
Alçada: 222 m
És darrere la casa de can Menció, i molt a prop del petit torrent que porta el nom de la casa. La masia també havia estat coneguda per can Mora, cognom de l'antic propietari. Té el núm. 5 i era del quarter 4.
Descripció: Masia de planta rectangular, formada per baix i pis, i la teulada és a doble vessant. Hi ha un rellotge de sol a la façana mig esborrar. Té dues portes, una amb llinda plana i l'altre amb un portal escarser, a més de les tres finestres amb l'ampit de pedra. L'any 1860 en el Nomenclàtor de la província de Barcelona, trobem catalogada can Tustet com una casa de pagès, i tenia el núm. 5.
Tenien terres del costat de la casa i la plana del costat de la riera feien blat i farratge, menjar pel bestiar, patates, etc. Tenien vaques, carro i cavall, feien pallers. La majoria de les terres eren de secà. En aquesta casa abans hi havia una sínia i més endavant es va construir un pou i un safareig i d'aquesta manera es van poder regar moltes terres.
Història: La casa era propietat Salvador Mora Domènech i la Filomena Palomé Bonamusa. Per herència va passar al seu fill Francesc Mora Palomé (a) "Tostet" casat amb la Filomena Pinós Palomer, que tenien dos fills, Joan i M. Rosa. La Filomena va morir i en Francesc es va tornar a casar amb la Pilar Salicrú Bosch. Aquest home cuidava les terres, però també feia de negociant de bestiar, i tenia dues mules amb les quals portava feixines per cremar als forns de pa d'Arenys de Mar. Diuen que ell guiava les mules i darrere d'elles, hi anava la seva dona carregada amb una feixina fins a Arenys.
Aquest home seguia la política d'en Francesc Cambó, era un dels líders de la dreta del poble "els de Dalt". Durant la guerra es va haver d'amagar, ja que l'havien vingut a buscar els comitès de fora del poble per portar-lo a la cuneta. Una vegada va ser fet presoner pels milicians, però s'interposa l'Ajuntament de Vallgorguina i el deixaren anar.
Acabada la guerra va ser alcalde de Vallgorguina de l'any 1939-1941, i també havia estat regidor 1934-1936. Quan va ser alcalde va haver de recollir els diners de la banda republicana i els bitllets emesos al poble durant la guerra. També havia estat caporal del sometent de Vallgorguina, soci dels Previsors de Vallgorguina i l'any 1941 president de l'assemblea, quan es dissolgué la Societat els Previsors.
Tenia un carro pel transport de bestiar que en època de la guerra va ser conegut pel "carro fantasma", ja que va muntar un gran estraperlo de bestiar i més tard de saques de farina, sucre i d'adobs per a les plantes del camp. Diuen que de tots aquests materials no n'hi havia enlloc, però si anaves a can Tostet, pagant, en podies trobar el que volies.
En Francesc Mora Palomé, va ser una de les persones que va posar 500 pessetes per a poder comprar el local dels Previsors de Vallgorguina quan el volien tancar l'any 1923. També l'any 1941 quan es va inaugura la campana grossa de l'església, ell la va apadrinar conjuntament amb la Sra. Concepció Vila Álvaro, vídua de Piu Robert la Porta.
Aquesta família l'any 1947 es va vendre la casa i va marxar del nostre poble a viure a Arenys de Munt. Llavors la finca va ser comprada pel Sr. Manuel Garriga Parera d'Arenys de Mar, i la va llogar a Lluís Basela Monras i l'Amèlia Puigvert Rovira que tenien tres fills, Magda, Esteve i Cecília. En Lluís i l'Amèlia treballaven les terres, i van viure des de l'any 1948 al 1968, que marxaren a Mataró.
L'any 1959, la finca va ser comprada pel Sr. Josep M. Ventura i Mallofré, i la Sra. Assumpta Ferrero Cabanach que tenien 2 fills Xavier i Josep M. Aquesta gent van arreglar les cases i l'any 1967 es va construir la capella dedicada a Sant Josep.
En la cruïlla del camí antic que anava de Vallgorguina a Olzinelles, i de can Puigdemir al Veïnat de la Poca Farina, hi havia el Suro d'en Tostet, un exemplar força gran i molt conegut per ser al mig d'aquest encreuament, però l'any 1965, el van tallar perquè s'havia mort. Llavors en fer-se la urbanització Can Puigdemir els anys setanta, aquest camí, en part va desaparèixer, ja que es passava pels carrers que havien obert.
"Possessió anomenada d'en Tostet, vinya de tercera" (AM, cadastre del segle XIX, núm. 7, PV)
1494. Can Xic Montasell
Latitud: 41.66237
Longitud: 2.47336
Alçada: 204 m
La masia de can Xic Montasell es trobava al Veïnat de Tapioles. Va ser enderrocada i més endavant es va construir una barraca al costat d'on hi havia hagut la casa. Tenia el núm. 23 i era del quarter 3.
Descripció: Se sap una mica com era gràcies a una fotografia que es troba a l'Arxiu de l'ACV. Era una construcció de planta rectangular amb la teulada, la part esquerra de la qual (vist des de la façana) a un vessant cap a l'exterior, i la part dreta de la casa a dos vessants amb el carener paral·lel a la façana. Com a totes les masies tenia planta baixa i pis. En el Nomenclàtor de la província de Barcelona, de l'any 1860, hi trobem catalogada can Xic Montasell com una casa de pagès, amb el núm. 23. Estava situada davant de can Solà, una mica enlairada a l'altra banda de la riera de Tapioles.
La terra que administraven els seus habitants era situada entorn de la masia, majoritàriament de secà. Hi havia un petit tros de regadiu, però l'aigua per regar-lo s'havia de compartir amb la casa de can Solà. S'hi produïa blat, farratge, per al bestiar i verdures pel consum propi. Hi solia haver tres o quatre vaques, un carro i un cavall. S'hi feien pallers.
Història: Se sap que l'any 1921, a can Xic Montasell hi va viure Francesc Coll Llibre i la Josefa Bertran Agell amb 4 fills, Josep, Rosa, Miquel i Joan.
Els últims propietaris que hi van viure fins a l'any 1967, eren l'Anselm Coll Paituví i l'Àngela Puig Bruguera amb els seus 8 fills, Pepita, Teresa, Jordi, Miquel, Maria, Francesc, Remei i Montserrat. També hi vivien els pares de l'Àngela, en Vicenç Puig Collell i la Teresa Bruguera Comes. La primera filla va néixer l'any 1945. Quan la família va marxar, els avis anaren a viure uns anys a la Casa Nova.
Entre els anys 1885-1888. A Vallgorguina la fil·loxera va fer que s'haguessin d'arrencar tots els ceps. Per aquest motiu la Diputació de Barcelona va perdonar el pagament d'un any de l'impost que es pagava de la vinya. En Francesc Coll Llibre, en tenia una a Tapioles. L'Anselm, una altra tocant a can Marc ara zona de bosc.
"Josep Coll Llibre (a) Xic Montasell de Baix. Per una casa en despoblat anomenada can Xic Montasell, núm. 23 situada a Tapioles" (Am, cadastre del segle XIX, núm. 39)
"Masia coneguda per can Montasell amb la seva gleva de terra al volt, paratge anomenat Tapioles, ponent–nord el torrent de Tapioles. Francesc Coll Llibre any 1921" (RP, Ll. 3, t. 94, f.284)
1233. Can Martori
Latitud: 41.65621
Longitud: 2.51096
Alçada: 275 m
La masia de Can Martori, també coneguda per Can Martori de Dalt, és situada al Veïnat de la Poca Farina. Era la més gran que hi havia en aquest veïnat. Tenia el núm. 6 i era del quarter 1.
De planta rectangular, la trobem catalogada com a casa de pagès amb el nom de Can Martori del Veïnat, en el Nomenclàtor de la província de Barcelona de l'any 1860. Tenia el núm. 6. La data més antiga de la qual en tenim coneixement és la del 1674. Està formada per una planta baixa i un pis, amb teulada a doble vessant. Tenia aigua directa a la cuina, fet inusual per l'època. Fa alguns anys, aprofitant diferents dependències de la casa, com les corts la pallissa, etc. es varen construir nous habitacles. Té un rellotge de sol sobreposat a la façana.
Del veïnat, aquesta casa era la que tenia més terres de cultiu, la majoria de secà, que produïen blat i farratges. A la part baixa del terreny, hi havia horts on si feia verdura per al consum de la casa. També hi criaven bestiar per vendre al mercat d'Arenys de Mar i Sant Celoni.
El "12 d'octubre de 1674, en l'Església Parroquial de Sant Andreu de Vallgorguina, ha estat batejada Archangela, Maria, Paula, filla legitima i natural de Joan Martori i Maria muller seva, padrins Joan Llunell de la parròquia de Vallgorguina i Archangela Martoria de Sa Nata. Ministre Joan Roig vicari de la dita parròquia de Sant Andreu de Vallgorguina" (Ll. Bap. Vallgorguina 1644-1709).
A principis del segle XX, hi vivien en Felicià Illa Terrades i la seva dona, Carme Pujades Musachs, amb dos fills: en Jaume i en Salvador. N'eren propietaris. En Felicià va ser alcalde de Vallgorguina durant el període 1916-1918. També va ser" soci adherent"" de la societat Buena Fe, fundada a Vallgorguina l'any 1917, i caporal del sometent.
Als anys vint aquesta família, varen marxar a viure a Sant Celoni, a la casa coneguda com el Molí del Pont, on van fer de moliners. L'hereu de la família, en Jaume, va exiliar-se després de la guerra civil. Va ser empresonat al camp de Mauthausen, després al de Gusen i assassinat al camp d'extermini nazi d'Hartheim, el dia 26 de setembre de 1941, a l'edat de trenta-sis anys.
L'any 1920 hi varen anar de masovers en Joan Salicrú Dalmau (l'avi Joan) amb el seu fill Josep Salicrú Pignatel·li, la seva nora Maria Plans Giralt i el seu net Joan Salicrú Plans. Un any després, el matrimoni varen tenir una nena, la Joaquima Salicrú Plans. L'avi Joan havia tingut una vinya a can Pradell de Baix, i la Martòria (la Maria Plans) era una de les dones del poble que anava a mercat a vendre.
Quan Vallgorguina era un poble apreciat per a l'estiueig, els forasters solien anar passejant fins a Can Martori, on els esperava un porró de vi del qual anaven traguejant per refer-se de la caminada.
En Joan Salicrú Plans es va casar amb Maria Pinós i Campàs i varen viure a la casa fins a l'any 1959 quan varen marxar a Mataró.
L'any 1958, la propietat i la casa varen ser comprades per en Ramon Gras i la Pepeta Salicrú. En Ramon i va construir cases a tota la propietat.
A partir de l'any 1960, hi van venir nous masovers en Ramon Roure Gras i la Quimeta Salicrú Tarrides que tenien dues filles: la Pilar i la Montserrat. Aquesta família hi va viure fins a l'any 1984 en què van marxar del poble, i a partir de llavors les terres ja van quedar abandonades, i l'any 1990, es va aprovar la reparcel·lació de totes les terres que hi havia al costat de can Martori.
1068. Can Carcassès
Latitud: 41.64318
Longitud: 2.53006
Alçada: 348 m
És situada a dalt de la serra del mateix nom al costat d'una plana, que era sembrada. Ara no té número, però li correspon el 36, i era del quarter 1.
Descripció: Masia en bon estat de conservació, de planta rectangular i en forma de ela, Està formada per baix i pis, i té porta adovellada i 3 finestres de llinda plana. La teulada és a doble vessant amb un pendent més pronunciada a la banda dreta. A la façana hi ha un rellotge de sol. L'any 1860 en el Nomenclàtor de la província de Barcelona, trobem catalogada can Carcassès com un caseriu important, i tenia el núm. 36. Les terres d'aquesta casa eren de secà, feien blat, farratge, menjar pel bestiar, tenien vaques i diferents animals i aviram pel consum de la casa i per vendre. Tenien carro i cavall i feien pallers. També havien treballat en diferents feines del bosc.
Història:Aquesta casa l'any 1362 ja hi era, però llavors es deia can Juyol. A partir de l'any 1470 ja trobem catalogada can Carcassès, així com en el fogatge de l'any 1497. També l'11 de juliol de l'any 1553 el síndic de Vallgorguina Miquel Llunell va fer un altre fogatge del poble i trobem la vídua Carchasera.
El dia 12 de novembre de 1599 es van reunir les universitats de Vallgorguina i de la Serra, (Villalba Sasserra) a l'era de Can Pradell de la Serra, amb el notari Josep Sorís, per aixecar acta de l'acord que s'havien de prendre, per poder comprar els termes de Vallgorguina i Vilalba Sasserra al noble Gastó de Montcada. D'aquesta casa si va adherir en Narcís Carcassès.
En el cadastre que es va imposar a partir de l'any 1715 amb el Decret de Nova planta des de Madrid, els catalans van haver de pagar molts més impostos. L'any 1790, en Félix Vilar masover d'aquesta casa, pagava 12 lliures i 9 sous.
L'any 1795, aquesta casa va contribuir amb 5 lliures per formar un cos de miquelets i el masover Felix Vilar amb 6 lliure (guerra Gran 1795-95)
En una nevada l'any 1805 hi vivia el Dr. Riera d'Arenys de Mar, i va caure un trosset de casa i sembla que va ser per no haver netejat la teulada.
Aquesta finca va ser propietat dels amos de can Palomer. L'any 1923 i van anar a viure de masovers, en Pepito Giol Musull i la Sileta Bonamusa Musachs i la seva filla Pepeta. Aquesta noia es va casar amb en Ramon Tomas i Noguera, que era un pastor de Gisclareny i tingueren dos fills, Cecília i Tomàs. L'any 1978 van deixar la casa i anaren a viure a Sant Celoni.
L'any 1984 aquesta casa va quedar en propietat de l'Eduard Bosch Rovira, que la va arreglar entre l'any 1986-87 i la van convertir en una casa de colònies des de l'any 1987 al 1995. Quan va ser propietat de l'Eduard Bosch, els camps s'hi van plantar cirerers.
L'any 2002 l'Eduard va vendre la casa al Sr. Enric Enrech Artal i la Montserrat Intente Brugaroles, que són els actuals propietaris.
Entre el pou i la casa de Can Carcassès hi havia una petita bassa natural, envoltada d'alzines, si recollia l'aigua de la pluja que servia per abeurar els animals. Era un lloc pintoresc, però l'any 1983 va ser colgada de terra i va desaparèixer.
A uns 350 metres de la casa hi ha la popular font de la Bruguera que havia estat una de les més visitades perquè era molt bonica. Té forma de cova, i l'aigua surt d'una mina: hi ha una taula de pedra i seients pel costat de la font. On hi ha la mina si van pintar les quatre barres catalanes. A un costat abans hi havia un safareig per a rentar-hi la roba.
També en aquesta propietat, a la plana d'en Carcassès hi havia la font de la Teula, un petit naixement d'aigua que era recollida per una teula on rajava, actualment ja ha desaparegut.
El pla de Can Carrics, situat al costat de la Riera de Coll Senís, és dins la propietat d'aquesta casa i es regava amb l'aigua d'aquesta riera a través d'una resclosa. Els masovers d'aquell temps tenien una carreta tirada per bous o vaques a la qual no li posaven mai seu a les rodes i quan pujava i baixava per aquells camins les rodes feien soroll, i d'aquí be el nom de can Carrics.
"En Cacases" (ACA, Batllia General de Catalunya A-401, fogatges de l'any 1497)" "La viuda Carchasera" (ACA, Secció del Reial Patrimoni, fogatges n1 2598, any 1553, f. XXVII)" "Narcisus Carcasses... vobis dicto Joannis Carcasses... Totum dictum meum mansu Carcasses"" (ADB, PC núm. 1, any 1588)" "Ego Margareta Olivera donse naturali parrochie Sante Marie d'Arenys et Jacobi Carcasses cultoris oriundi parrochie Santi Andreu de Vallgorguina"" (ADB PC núm. dos anys 1635)" "Carcasses, 1611. Toni, Jaume, Joan, Pau, fill de Jaume Carcasses, pagès d'aquesta parròquia i de Maria Carcasses" "(ADB, Ll. I Bap Vallgorguina 1601-1604)" "27 desembre 1637, font batejat per mi Josep Prat pvre. Vicari de la parròquia de Sant Andreu de Vallgorguina, Anna Vila, filla de Pere Vila i Catarina, habitant en la casa d'en Carcassès" "(ADB, Ll. I Bap Vallgorguina 1601-1604)" "Partida can Carcassès, vinya secà de segona i tercera" "(Padró general de riquesa rústica any 1918, núm. 126, f.125-3)".
1413. Can Saleres
Latitud: 41.63137
Longitud: 2.50827
Alçada: 306 m
Aquesta casa queda a la dreta del Sot de can Saleres quan pugem pel camí cap a la Casa Nova de Pibernat. Al costat hi ha Can Burget. Actualment, no té cap número, però li correspon el 26 i era del quarter 2.
Descripció: Masia de planta rectangular, formada per baix i pis, i la teulada és a dos vessants, amb el carener paral·lel a la façana Té un portal d'arc escarser i un rellotge de sol, amb l'any 1852. Les finestres tenen llinda plana. Antigament, s'havia conegut pel nom de Can Puig de les Saleres. Va ser restaurada. L'any 1860 en el Nomenclàtor de la província de Barcelona, trobem catalogada can Saleres com una casa de pagès, i tenia el núm. 26. Aquesta casa regava molta part de les terres aprofitant l'aigua del torrent per mitjà d'una resclosa que la portava a una bassa que encara es conserva. Collien blat i farratge, menjar pel bestiar i hortalisses pel consum de la casa. Feien paller.
Història: Hi vivia en Quirze Puig Llorell i la Josepa Cot Basa, amb 5 fills, Quimeta, Josep, Josefa, Martí i Maria. En Josep es va quedar a la casa i es va casar amb la Concepció Illa Terrades i tingueren tres fills, Júlia Josepa i Josep. Les filles es van casar i el noi, va ser uns anys de masover de can Pradell de Baix, i més endavant es va vendre la casa. Havia estat propietat del Sr. Miquel Puig Tarrides i després l'any 1954, la va comprar la Maria Paituví Gras de can Ricós. L'any 1993 la casa va ser comprada pel Sr. Domingo Arias Frias i la seva esposa Conxita Gordillo Cortina que actualment en són propietaris.
En Josep Puig Illa, durant la guerra va ser del comitè de Vallgorguina i també va ser regidor. Acabada la guerra va patir represàlies.
L'any 1959, aquesta casa va ser llogada pel Centre Excursionista Aragonès que hi vingueren uns quants anys i també varen portar una Mare de Déu del Pilar a l'església de Vallgorguina, l'any 1960 fent una gran festa.
L'any 1795, en Joseph Puig de les Saleres va contribuir amb 8 sous per formar un cos de Miquelets (guerra Gran 1793-95)
La fil·loxera a Vallgorguina va fer que s'haguessin d'arrencar tots els ceps, entre els anys 1885-1888. Per aquest motiu la Diputació de Barcelona va perdonar el pagament d'un any de l'impost que es pagava de la vinya. En Quirze Puig Llorell en tenia una a can Saleres.
La data més antiga que coneixem és la de l'any 1780.
"12 d'abril 1780 en les fonts baptismals de l'església parroquial de Sant Andreu de Vallgorguina per mi Ramon Rafols pvre. font batejat, Miquel, Francisco, Josep, fill legítim i natural de Francisco Puig de les Saleres, braser, i Catarina conjugues, padrins Miquel Catarineu bracer i Esperança Puig de les Saleres i Pujol de Sant Pere de Torelló" (ADM, Ll. VIII Bap Vallgorguina-Vilalba 1763, pàg. 126) "27 agost 1792 morí de mort natural Josep Puig de les Saleres, rebé tots els sagraments" (Ll. XXVIII Disposicions de difunts de Vallgorguina i Vilalba 1745-1836) "Casa de pagès anomenada can Puig de les Saleres, amb la gleva de terra conreu, regadiu, vinya, bosc, partida, veïnat de can Saleres. Quirze Puig Llorell, any 1872" (RP, Ll. 2, t. 48, f.154). "Possessió anomenada de can Saleres, vinya de primera" (AM, cadastre finals del segle XIX, núm. 94, PV)
1342. Cal Petso
Latitud: 41.65713
Longitud: 2.50965
Alçada: 293 m
Aquesta masia es troba al Veïnat de la Poca Farina, molt a la vora de Can Puixic. Actualment, no té número, però li correspon el 3 i era del quarter 1.
Descripció: És una construcció de planta rectangular, està catalogada com a casa de pagès amb el nom de Can Petso en el Nomenclàtor de la província de Barcelona de l'any 1860, i tenia el núm. 3.
Consta de planta baixa i un pis, amb teulada a doble vessant, amb el carener paral·lel a la façana. Segons les escriptures, era una finca rústica anomenada Can Petso o Petsu.
Història: No sabem exactament quan va ser construïda, però en un safareig de la casa hi ha una inscripció de l'any 1919. Aquesta casa va ser propietat de Josep Tarrides Pons. No es va casar i hi va viure amb la seva mare, Josefa Pons Gaspart. En Josep era un home molt enginyós que construïa màquines, com un artefacte per ventar el gra. També feia gàbies de conills i reparava rellotges. A en Josep li agradaven molt les flors i tenia molts roses al pati de la casa. Com tot home de pagès de la seva època, conreava les terres que tenia entorn de la casa que eren de secà. També feia produir una zona anomenada el Replà. Les dues peces de terra, que tenia llogades, abastien per al menjar del bestiar, i per al blat del consum de la casa. També hi havia unes feixes on i sembrava hortalisses que regava amb l'aigua d'un pou.
En Josep va comprar una bomba d'aigua a França i va convertir la finca de secà a regadiu. Va ser la primera masia del poble que regava amb aigua de pou per mitjà d'una bomba.
Darrere la casa hi havia una vinya on collien raïm per fer el vi de l'any. Tenia una premsa per premsar el raïm i un cup per aixafar-lo. En el temps de la verema hi anava la gent del veïnat per trepitjar el raïm.
En aquesta vinya hi havia una caseta mig perduda que en deien Cal Petso Vell i que feien servir per tenir-hi coloms que després venien. Aquesta caseta abans s'havia conegut amb el nom de Can Calces i més tard per Ca la Guilla per la gent que hi va viure. El nom li ve d'una dona molt solitària que hi vivia, que era coneguda per la Guilla. Més endavant, la dona va baixar a viure al poble, però a la casa sempre més li va quedar el nom.
Després d'ell la propietària va ser Elvira Viñas qui ho va llogar per a estiueig.
Entre els anys 1964 i 1975, hi van viure en Jaume Casas Vilà casat amb Maria Reverter Alomà i les seves dues filles: Maria i Antònia.
L'any 2002 Jordi Pagès Puig va comprar Can Petso i ara i viu amb la seva parella.